Ma iaia diu que és bo ser agraït...doncs bé, com jo sempre li faig cas, vull agrair de tot cor a tota la gent que m'ha donat suport en aquesta realitat. També vull agrair a totes aquelles persones que també m'han inspirat, tant per a bé com per mal. No em d'oblidar que una obra no seria mai trepidant sense la gent que té per costum donar pel sac. Això és la dualitat que inspira, la que mai s'ha d'obviar. Per tant, gràcies a tots i a totes...per estar.
Seguidament us adjunto uns quants links que parlen de la meva primera obra, per si és del vostre interès:
I ja que aquesta màxima no va ser publicada en el seu dia, us adjunto les paraules del iaio del nostre protagonista:
"Hi ha històries que esdevenen llegendàries i que perduren per sempre més en el record. La dels Ports, n'és una d'elles. Si en sents la crida dintre teu, surt a empaitar-la sense dubte; encara que el món et cregui boig, encara que els teus somnis semblin irreals...."
Iaio del vigilant d'horitzons
LA FONT DEL BOSC NEGRE
Tot i estar perdut, el vigilant d’horitzons va seguir el curs del torrent muntanya amunt. Com més pujava, el dia més s’apaivagava i la nit engegava el seus fanals....allà dalt, al seu sostre infinit, la fosca donava la benvinguda a la reposada nit. Quan ja es va fer fosc, el vigilant d’horitzons va decidir quedar-se estàtic a un lloc. Es va asseure a la soca d’un pi i va tancar els ulls. Aquella nit volia investigar en una altra direcció; era hora d’escoltar els murmuris del seu interior. Tan bon punt va tancar els ulls, els seus sentits es van connectar, i com si tots ells es volguessin arrapar a la terra que l’acollia, la saó del sòl va impregnar la seva ànima. El vigilant va somriure. Ella, la seva musa, la seva dona d’aigua, el regava amb el nutrient de la seva essència aquosa....Llavors, mentre la seva ànima estava sent amarada per la saó dels Ports, va escoltar el crit esguerrat d’un nadó. El vigilant d’horitzons va obrir els ulls, però no va poder discernir res. Potser ho havia imaginat, potser que fos un parany de la fosca. Mentre intentava controlar la por que naixia dintre seu, va recordar les llunyanes paraules de suniaio i va saber endevinar el lloc on es trobava:
“La font del bosc negre era un dels espais més venerats pels malvats Porpells. El caràcter ombriu d’aquella zona i la visió que els oferia de la vall de l’Ebre eren els components adients per traçar les seves maniobres d’atac. Durant els temps en que els Porpells van perpetrar les envestides més cruentes a la vall, es va estendre la macabra idea que si s’entregava la sang d’ànimes innocents, els Porpells deixarien d’atacar els pobles de la zona. Per aquest motiu, molts van ser els nadons segrestats i entregats en sacrifici en aquell espai. La gent temia els Porpells, i degut a la nostra covardia, molts van ser els infants que van morir en aquell altar de sang....si et trobes amb el paratge de la font del bosc negre, fuig d’immediat, ja que en aquell subsòl es revolen les ànimes infectades d’aquells que vam assassinar...i si t’agafen els condemnats, no et deixaran escapar...”
La nit era fosca absoluta i els udols terrorífics que repicaven per l’ambient feien que el vigilant d’horitzons se sentís l’única presa de la tela d’aranya de l’infern. Les forces li fallaven, la debilitat li sacsejava el cervell. El vigilant d’horitzons seria l’aliment de les tenebres, l’àpat d’ànimes condemnades, el suculent tiberi dels Porpells. Quan va arribar a aquesta macabra conclusió, el vigilant d’horitzons va pegar un últim salt a palpentes, però el seu cos va ensopegar violentament contra una roca. Mentre el seu cos relliscava roca avall, va tenir un segon de lucidesa, va posar les mans contra la roca i va intentar frenar el seu ràpid descens amb les ungles dels dits. Però així que la velocitat va minorar, l’obús terrós el va enxampar, li va començar a espelletar els dits i li va clavar més punxes. El vigilant d’horitzons va bramar de dolor. Aquest cop, el seu crit va ser més fort que els udols de les ànimes dels nadons sacrificats antany. Va trobar una arrel que estava enganxada a la roca i s’hi va agafar en força. L’obús terrós li pujava per les cames i el feria sense pietat. Per intentar deslliurar-se’n, va pujar les cames tot lo que va poder i també les va arrapar contra la roca. Va fer pressió contra la roca amb totes les forces de les que disposava, i com més pressió feia, els regalims de sang que queien dels seus peus incrementaven els regueralls. La sang es perdia per les comissures de la roca i s’entremesclava amb el curs d’un degoteig aquós asfixiat pels enderrocs desats en èpoques de supersticions, en temps antics, quan es creia que l’aigua portava l’estigma de l’embruix del plor i la fatalitat de la fada. L’obús terrós va continuar esguerrant el cos del vigilant i els seus crits es van tornar també udols, iguals que els de les ànimes condemnades. Però de sobte, la roca es va començar a moure i un espetec va seguir a aquest primer moviment. El vigilant d’horitzons va giragonsar entre la fosca i l’horror fins que va caure al sòl moll. Automàticament va obrir els ulls i va discernir aquell obús terrós al seu damunt. Entre la terra i la fosca que l’envoltaven, li va semblar veure milers de cossos diminuts, pareguts als dels nadons, que esgarrapaven la terra amb unes llargues ungles com si fossin agulles, i que xisclaven a l’uníson com diminutes feres esbojarrades i condemnades. El vigilant d’horitzons va empal·lidir i va tancar els ulls, però immediatament, en comptes de sentir les punxes i els esgarraps de les ànimes, va notar la frescor de l’aigua com li amarava la pell.... de seguida, els xiscles van cessar i la nit fosca es va tornar una remor suau i relaxant....
El vigilant d’horitzons va obrir els ulls i va sentir el palp de l’aigua al seu cos. S’estava fent de dia. Va repassar les seves articulacions i es va adonar que no tenia cap ferida. Durant un instant, va creure que el mal son de la nit abans havia estat real. El vigilant d’horitzons es va sentir alleugit, i quan va recrear la visió amb l’entorn que l’envoltava, es va adonar que la font del bosc negre era un paratge encisador. Els regalims de la font serpentejaven torrent avall, i per allí on l’aigua passava, la verdor es tornava més acusada. El vigilant d’horitzons va somriure i va divisar les rases molt prop d’on es trobava. Li hagués agradat quedar-se més estona per aquell racó, però la visió de les rases l’imantava cap allà. Va beure una mica del nèctar de la seva musa i va arrencar a córrer en direcció cap a les rases. Va deixar el curs del torrent que havia seguit el dia abans i es va endinsar pel boscam per tal de retallar, però així que va voler entrar al bosc, es va adonar que una gran roca li barrava el pas. Sense pensar absolutament amb res i amb un clar objectiu en ment, el vigilant d’horitzons va saltar aquella gran roca i va continuar Ports amunt. Era tan eufòric el seu estat d’ànim i la seva fixació, que no va reparar que la roca que havia acabat de saltar estava tenyida de roig, marcada per la seva sang, i que gràcies al seu esforç, va alliberar el flux aquós de la font, i amb ell, les ànimes condemnades que vagaven perdudes per aquell paratge, van poder recuperar l’esplendor lluminosa que un dia se’ls hi havia arravatat als seus cors...i llavors, la font va tornar a donar vida al bosc...
vigilant d’horitzons, ets el flamant i oníric guia del massís dels Ports....
PD: fotografia dels Ports. Magnífica instantània presa pel bon amic Jordi Martí Bermejo. Gràcies per l'art, templat!!!
