dimarts, 21 de març de 2017

Norais



Norais de ferralla t’albirem al món, 
en vespres sublims on tu i jo ho som tot...

Oscil·lant mar revolt que en silenci em pertorba, 
pregones mirades de cel que em llisquen com ones,
que mullen d’afecte el pilar de rovell del meu tors,
i em remet –confident- als paratges remots dels perfils del teu cos

Aquosa llengua de sal passatgera, 
esquiva carícia que em solca la petja i ràpidament s’esvaeix,
com òxid de sorra que habita al llindar de la riba marítima, 
tragines el meu cor amb cristalls de nècores límpides,
espills de guspires inquietes, fanals del teu millor TU, 
llum dels teus ulls que enllumena l’erma foscor de l’abisme, 
i es fa grana i llavor d’inquietud i calor,
d’on brollen llenyosos sospirs de colors i retaules,
fútils i eterns com centúria o segon, 
que m’amarren de nou al moll de la vida majúscula,
on tu i jo ho som tot: moll i norai el meu cos, 
òxid que es fon, pilar indissoluble del teu mar angost

Esguards i vaivens de tendres espires,
que m’electritzen el tors en banys de saó cobejada
...i com ho és de tramposa la teva mirada, 
el truc joquiner que per dintre m’esgalla;
joglaresca cançó que m’atrau i m’atrapa,
en vespres sublims i somnis d’albada






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada