dimarts, 21 de març de 2017

Norais



Norais de ferralla t’albirem al món, 
en vespres sublims on tu i jo ho som tot...

Oscil·lant mar revolt que en silenci em pertorba, 
pregones mirades de cel que em llisquen com ones,
que mullen d’afecte el pilar de rovell del meu tors,
i em remet –confident- als paratges remots dels perfils del teu cos

Aquosa llengua de sal passatgera, 
esquiva carícia que em solca la petja i ràpidament s’esvaeix,
com òxid de sorra que habita al llindar de la riba marítima, 
tragines el meu cor amb cristalls de nècores límpides,
espills de guspires inquietes, fanals del teu millor TU, 
llum dels teus ulls que enllumena l’erma foscor de l’abisme, 
i es fa grana i llavor d’inquietud i calor,
d’on brollen llenyosos sospirs de colors i retaules,
fútils i eterns com centúria o segon, 
que m’amarren de nou al moll de la vida majúscula,
on tu i jo ho som tot: moll i norai el meu cos, 
òxid que es fon, pilar indissoluble del teu mar angost

Esguards i vaivens de tendres espires,
que m’electritzen el tors en banys de saó cobejada
...i com ho és de tramposa la teva mirada, 
el truc joquiner que per dintre m’esgalla;
joglaresca cançó que m’atrau i m’atrapa,
en vespres sublims i somnis d’albada






divendres, 16 de setembre de 2016

L'esperit de Comte: l'essència

Qui digui que el microteatre només és cosa de la gran ciutat està ben equivocat...

Resulta que a l’entrada d’una casa senyorial de Prat de Comte - la qual data de mitjans del segle XVII - hi ha una història per contar. I ho farà baix el format d'un espectacle teatral. La poesia, el teatre, la dansa, la tradició i l'alquímia ompliran l'entrada d'aquesta casa ubicada al carrer major, i durant la pròxima edició de la Festa de l’Aiguardent obrirà les seves portes per acte seguit tornar-les a tancar, i obrir, i tancar, i obrir...i així durant tot el cap de setmana. Perquè resulta que per fi l'essència es vol alliberar. La voleu descobrir? Veniu el 8 i 9 d’octubre a Prat de Comte i coneixereu la Trobairitz i la Fontcalda, la Teresina i el mestre aiguardenter, l'esperit i la màgia...Veniu i entreu, i sortiu i torneu a entrar...Nosaltres estarem allí, tot el cap setmana, vora l'alambí...

“L'Esperit de Comte: l’essència” Estrena a la XV Festa de l’Aiguardent de Prat de Comte.             

 Informació sobre l'espectacle: www.esperitdecomte.com/festa





dissabte, 23 de juliol de 2016

Vianda d'emocions


"Un banc del parc...inert, callat; testimoni del teu passat, d'aquell instant en què tot hauria pogut canviar..."


Fragment de l'espectacle "Vianda d'emocions"


Feliç de tornar a crear; de crear per créixer, de crear per conèixer-me...crear per així transformar i poder compartir allò que em mou per dins.

Cicle de teatre de proximiTAT, Auditori Felip Pedrell de Tortosa, abril de 2016.





...en un banc. "Només en aquest espai tota una vida pot canviar...només en aquest petit espai"

diumenge, 22 de novembre de 2015

115 dies a l'Ebre: Vestigis a Amposta

"He viscut tantes batalles com cicatrius decoren el cos de l’herculi més valent. He sentit el dolor de prop i els crits aguts de vides segades a destemps...i sempre es repeteix, sempre és el mateix...

els mals dies van venir i van sacsejar aquesta terra, la nostra terra, els nostres pobles, la nostra gent. Els mals dies van venir, i amb ells, la mort s’escampava com una quimera per tot el territori ebrenc...115 dies...115 dies....115 dies a l'Ebre"

"Vestigis", propera representació: el 24 d'octubre de 2015 al recinte del castell d'Amposta.




Fotografia: Jesús Tibau

dilluns, 15 de juny de 2015

Els passatges perduts

Dona d’aigua, Dama del fang,
sospirs de terra mullada,
carícies d’un massís embruixat;
ets primavera de fulles seques en un llarg hivern acalorat...

Talaier de l'aire, vigilant de tots els vents,
tens l’horitzó a la vora, al llindar de la seva pell...
controla la ràfega, domina el desgavell;
però si perds els sentits i veus que no hi és,
pregunta-li al fang, digues-li al cerç...


dissabte, 13 de juny de 2015

Vestigis

"Veus llunyanes i gairebé oblidades, 
d’aquells singulars combatents que cercaven glòria, o d’aquells pacifistes guerrers, milers d’innocents que omplen les pàgines de la nostra història..."

Vestigis ha estat la seva veu, els seus records, els seus malsons, els seus ideals, la seva tortura, les seves mermades il·lusions. 

La història, la nostra, m'ha donat una nova lliçó: la seva veu, la dels vestigis de carn i os, no s'han de quedar de racó. Les duré on faci falta perquè n'hem de ser coneixedors...però no ho faré sol, com tampoc ho he fet ara...són tants qui han dipositat el seu art, la seva confiança i el seu ajut en aquest projecte que no voldria deixar-me'n ni un:

A Lo riu associació: pel vestuari que ens ha caracteritzat, pels consells i explicacions que ens heu donat, però sobretot per la vostra colossal tasca al servei de la memòria històrica del món. Gràcies.

A Litterarum: per deixar-me ser un creador sense límits i confiar sempre cegament. El regal de poder fusionar literatura amb teatre és pura vida per mi, adob que em rega els sentits. 

A Jordi Martí i Gabi Vila: amics disposats en tot moment, éssers humans transparents, sincers...i uns artistes de cap a peus. 

Als Vestigis: per la vostra energia, la nostra estima, pel vostre ART i amistat; per les vostres idees, pels consells, pels moments, per les fotografies, per la roba, pels viatges, pels personatges, per la passió que hi heu posat en tot...pel que he escrit i pel que queda endins: GRàcies.

Als meus, als que m'estimo, als de casa i als del carrer: la meva llibertat i jo sempre us voldrem prop perquè sou respecte i estima sense miraments.

I a tu, Ruti, que per molt que digui i parli, tots dos sabem que no hi ha res millor al món que poder sortir del pou; i si llavors acompanyes els Vestigis fins al lloc on la llum del crepuscle i l'horitzó es fusionen al fons, i et permeten immortalitzar el nostre bon moment, sé ben cert que aquest també és ben teu. Per la lluita i per la teva victòria...Vestigis et vol, Vestigis ho som tots...honor a ells; honor a tots ells.


Litterarum 2015

Utòpia observa el crepuscle. Sap que quan la llum desapareixerà els mals dies tornaran. Utòpia va vestida amb la sang dels caiguts, i coneix com ningú les històries més íntimes d'aquells malaguanyats 115 dies a l'Ebre, quan tot es va perdre i no hi va haver rumb...

Utòpia aixeca els braços a la llum. Utòpia enfonsa els peus en el fang del gran riu que l'acull mentre crida els Vestigis d'aquells dies durs...i ells i elles desperten; i molt aviat sortiran...i llavors Ella els seguirà"

Vestigis - Litterarum 2015








diumenge, 14 de desembre de 2014

La Marató 2014: El lloc on nida el cor


"En aquest espai el temps no és gaire important; de fet, el podem transformar a voluntat. Perquè aquí dintre les paraules volen lliures, i són elles les que decideixen l’escenari què s’ha de mostrar. Les paraules, en aquest espai, han sigut, són i seran, l’estímul que transforma la realitat, l’excusa que crida el sentiment i el raig de llum de la solidaritat...JO tan sols en sóc la vigilant, la que custodia els llibres que guarden aquestes paraules, la mateixa que sempre us ha estat esperant; i la que ara té el gran privilegi d’anunciar-vos que, ben aviat, un gran conte es destaparà. Però a l’igual que passa amb la resta de contes del món, per a que la faula desperti, necessita d’uns narradors: ells i elles, els conta contes, són els vehicles dels mots, uns éssers que vaguen pel sender de la màgia, que es vesteixen amb l’esperit de l’imaginari de tothom, i amb la veu de les emocions...senten aquesta cançó? Ells/es hi venen a cavall de les seves notes...i ja són molt prop...doncs bé, ara que ja han arribat, jo ja puc tornar a la cova dels mots...el conte queda a la seva ampara...i al batec dels vostres cors..." Aquest va ser l'inici de l'espectacle "el lloc on nida el cor". Un conte-espectacle creat expressament per a la Marató 2014 i que "Siskera Teatre" vam estrenar el 4 i 5 de gener de 2015. Van ser instants especials, moments màgics que van despertar les emocions al rítmic batec de la solidaritat de la gent: GRÀCIES a tothom!!!! 
 






Hamlet 2014


L’arlequí s’ha esfumat. Aquell ésser escorredís, que es burla de la mort i juga amb el destí, ha desaparegut. Recordo que fa uns dies es va deixar entreveure per algun racó de la ciutat. Giravoltava com una baldufa sense descans i només carretejava un pergamí vell i rebregat. De sobte es va aturar, va pujar a sobre d’un portal i va destapar el papir vegetal. Les figures, els colors i els dibuixos de la festivitat que allí estaven il•lustrats, van obrar la màgia i el Renaixement va ressorgir. Però l’arlequí, canalla, inquiet i trapella, filador de la trama i teixidor d’oracle i sort, va voler eclipsar el present i ha fet un salt en el temps. I mentre saltironejava, va cargolar a pressa el pergamí i la festa també es va esvair... “Hamlet” també ha marxat amb ell; amb ell i amb els arcans que custodien els albors del temps...i ho entenc. Ja sé que no puc fer miracles, i que només amb paraules no aconseguiré allò que realment voldria demanar-li al farsaire emmascarat. Però tot i així, per si apareix pel ciberespai, li voldria dir que sóc feliç, que l’experiència la porto dins, que em rega els sentits, que em fa sentir viu, i que ja podrà passar tot el temps del món, el segle o el segon, que Ell i jo sabem que els versos són certs, com ho és ara la sang que em nodreix, com ho serà la pols i el record en què tard o d’hora em convertiré...igual que ho seran les paraules que sóc i que per sempre més seré. 

Gràcies príncep...home, ser...enguany no et diré adéu. Perquè m’he adonat que no puc i que no vull acomiadar-me d’una part de mi mateix. 

Gràcies amics i companys de Lo TAT: compartir amb vosaltres aquest viatge és autènticament enriquidor i benestant. 

Gràcies al geni creador, a la ploma que va escriure, al sentiment i l’ànima de qui va modelar aquesta immortal obra d’art...l’emoció queda a cada paraula, mai se’n va. 

Gràcies a les pedres del palau, per aguantar el meu front, per regalar-me el silenci centenari i escoltar l’eco del meu cap revolt; per assossegar-me i emplenar-me a cada instant, i així donar-me l’energia suficient per viure de nou el privilegi; el privilegi de ressuscitar-te i vestir-te amb la meva carn...La cort d’Elsinore la portem dins...GRÀCIES HAMLET. 






Empremtes



Les empremtes s'han mostrat,
i una volta alliberada la seva petjada,
s'han embarcat al seu llagut de fang...
ara van rumb a l'horitzó,
ara ressegueixen el camí del sirgador...
fins trobar repòs
fins a tocar fons...
allà on l'antiga vila dorm,
allà on s'hi guarden els records

Gràcies als que vau confiar, als que vau creure, als que ens vau ajudar i als que em van encoratjar.
Gràcies Empremtes per la vostra entrega, pel vostre art, per la vostra amistat.
Gràcies Litterarum per permetre'm fusionar tot allò que tant m'estimo: literatura, teatre, dansa i música. Aquest, se'ns dubte, ha estat el millor regal...fins aviat...




dimarts, 11 de març de 2014

EMPREMTES


Fa un parell de dies que Litterarum, fira d’espectacles literaris, va presentar les línies mestres de l’11a edició d’enguany que se celebrarà els propers 30, 31 de maig i 1 de juny a Móra d’Ebre. Durant tres dies, la capital de la Ribera d’Ebre també serà la capital catalana de les lletres. Crec que ja és moment de poder dir i expressar públicament la immensa satisfacció que sento com a autor, com a lector, com a actor, però sobretot com a persona, d’haver pogut crear un espectacle que fusiona dos de les meves grans passions. I si a més a més, aquest espectacle és escollit per a ser representat durant la mostra de Litterarum 2014, l’alegria és encara més majúscula. Gràcies de tot cor a l’organització de la fira per confiar amb la idea, per recolzar-la, per creure-hi i apostar-hi de la forma que ho esteu fent.


Crear “Empremtes” m’ha fet experimentar i assaborir mil i un Valers diferents. He sigut alumne, aprenent, escriptor novell i a la vegada un descarat aventurer sense cap mena de mirament. He passat de ser espectador i lector fervent per transformar-me amb un dramaturg arriscat, però respectuós en tot allò que escriu, veu i sent. “Empremtes” m’ha fet redescobrir un text que tenia quasi oblidat. He tornat al passat, un passat on jo encara no existia, però que gràcies a Jesús Moncada i el seu brillant “Camí de Sirga”, he estat capaç d’entreveure al detall. L’imaginari històric, costumista, únic i alhora col•lectiu d’aquest gran autor universal se’m representava al davant com una riada de potència i d’inspiració que no minvava en cap moment el seu cabal. Gràcies Jesús; gràcies per aquesta joia de manuscrit. Gràcies per ensenyar-me mots, expressions, fets i costums que desconeixia. Gràcies per obrir-me els ulls al camí fressat pels peus dels sirgadors. Diria que n’he après, que m’has mostrat molt i ho has fet molt bé. I com he gaudit tant amb el passeig i amb les històries particulars que emplenaven els carrers de l’antiga vila, he volgut extreure’n un bri d’essència, de la teva essència. Un tast de la teva obra tractat amb tota cura que s’ha tornat peça teatral. Potser hi hagi alguns il•lustres col•legiats que em titllaran de sonat pel fet d’haver-me agosarat a conjurar la meva prosa amb fragments del teu relat, però sincerament, això m’és igual. Estic convençut que el resultat t’agradarà, perquè estiguis allà on estiguis, sé que m’has ajudat.

L’espectacle està quasi llest, Litterarum l’encetarà i la gent que vingui podrà recordar, podrà viatjar, es podrà emocionar. I ho farà gràcies a ells i a elles, a les “Empremtes”, als actors i actrius de les nostres terres que saben com ningú què se sent al viure arrelat a un territori agraciat per l’apel•latiu ebrenc. Infinites gràcies també a vosaltres per l’afecte, l’esforç, la dedicació, la il•lusió, l’energia i la passió amb que us esteu involucrant en aquest projecte tan especial.


“Empremtes” és Litterarum, és Camí de Sirga, és Jesús Moncada, és Josep Rojas, és Alba Figueroa, és Marta Viladrich, és Mª Cinta Villamón, és Montserrat Hernández, és Meritxell Sabaté, és Ismael Villamón, és Octavi Pla, és Imma Blanc, és Valer Gisbert, és terra i aigua, és individu i és gent...“Empremtes” és l’eco d’una vila, és un record que dorm al fang, però que ben aviat despertarà, sorgirà del seu jaç i no s’aturarà...










XIUXIUS D'ÉTER


Eòlia, nimfa del vent,
promesa del cerç;
fes que volin les memòries
en estols d'ombres i pensaments...
fes que s'esbaeixin els anhels,
fes que es tornin certs

bufadora de les valls,
rentadora de cims i cons d'esbaldregalls,
recorreria el món sobre la teva lloma,
i et duria paraules al brunzir,
i et diria que només busco viure per somniar i per sentir...



MARATÓ DE RECORDS

Les meves cèl·lules s'han activat. Han unit els seus esforços amb la sempre benvinguda imaginació i fruit d'aquesta cohesió ha sorgit un nou espectacle. Un espectacle que ha servit per recaptar fons en benefici d'aquells i aquelles que tenen les neurones emmalaltides....i ha estat un gran encert i un èxit majúscul!


Aldover, un petit poble que jau a la vora d'un gran riu, ha pogut reunir 1.100 € de recaptació que aniran destinats tant a la investigació com a les associacions de malalts de les terres de l'ebre.
Gràcies de nou als i a les alquimistes, als artistes que heu mudat l'espectacle i heu fet vibrar amb el vostre art a tot el públic que ha vingut a veure'ns!
Gràcies també al públic; a les neurones que han fet possible que un cervell malalt recuperi part dels seus records. Sense vosaltres, sense els vostres estímuls, res d'això hauria estat possible!
Ha sigut un goig immens; un plaer que romandrà viu per sempre més a les memòries de la meva ánima...per aquest motiu, els meus somnis no coneixen el descans; no volen parar, mai s'aturaran. Ara ja sé com portar-los a l'instant present, a l'ara més real...bona nit...la son i els somnis m'esperen; l'art els vol cisellar...





XIUXIUS D'ÉTER


Quan el cos se'm fongui,
quan el món s'ensorri i la pols em porti,
albira'm llum d'horitzó,
i recorda't dels somriures,
que de sols mudaven la meva faç,
i regala'm faules sinuoses,
que de raigs omplien el meu cor...

i llavors renaixeré,
i aleshores podré ser,
la boira i la gràcia
que et vindrà a acaronar,
per tornar-te dolça rialla
i així deixar de pensar
amb el dol i el més enllà





IN COMMEDIA

Una nova aventura està a punt de començar prop de l'antiga casa Càtara...Som-hi Lo TAT!


Fête de Roi de l'Oiseau, Renaissance Festival a Le Puy-en-Velay (France 2013)

A TRAVÉS DE L'UNIVERS...

A primers d’aquest any va morir ma iaia; la iaia de casa, la iaia Lolita, la que sempre prioritzava el nostre benestar ans que el seu. L’Alzheimer se la va endur. Dia a dia, a ratets o estones massa llargues, la malaltia li tancava en pany i clau l’instant present, i a la vegada, la mateixa malaltia la feia retrocedir al passat i li mostrava records i vivències d’una vida que jo desconeixia; una vida marcada per la guerra, pels patrons de conducta, per les temors i les fòbies, pels enganys i les il•lusions foses, però també va tenir espai per als amors, amistats i, malauradament, també per a les tragèdies...tot...l’Alzheimer ho mostrava tot; i ho feia sense miraments. De forma crua, aspra, sense additius, sense manies, sense demanar permís. I és curiós; és curiós com enmig d’aquest caos mental, on l’espai temps és descol•loca i només mostra fragments d’una existència que s’ensorra a pressa feta, la iaia hagi desenterrat passatges d’una vida que jo desconeixia. I quan tornava dels seus viatges interiors, i quan la mirava i sentia que ja no hi havia fantasmes desperts dintre el seu cap, li preguntava sobre la veracitat d’allò què deia, i ella, de vegades, somreia i assentia. En aquells moments de lucidesa, la iaia sabia perfectament el què era i el què no era una fantasia. Allí tot es mesclava, tot era dens, inconnex, inhòspit, però a la vegada misteriós, real i còmic...era com fer un viatge incert, un viatge “a través de l’univers” de la seva ment....

Gràcies novament “Siskera teatre” per pujar aquest nou espectacle, per sentir-lo de la forma que ho heu fet, per fer-lo tant vostre com jo el sento meu, per entendre’l i compartir-lo, per deixar-me mostrar novament aquest homenatge tan personal com complex, tan vital com fantasiós...Gràcies per permetre’m fer públic aquest tribut tan personal a ma iaia, la iaia Lolita; la que no fa molt un estel va baixar a buscar...us estimo...t’estimo iaia...

FELIP PEDRELL


Va ser el músic que vivia sota les faldes del castell qui va despertar partitures d'emocions dintre meu. Amb ell vaig ser les arrels del gran faig i vaig tocar les flames que custodiaven l'altar de la gran dama de sang, alhora que catava el mannà de les muses del Parnàs. No sé si el seguici de silencis que m'acompanyava hi va tenir alguna cosa a veure, però potser el miracle succeí per obra i gràcia del mestre Pedrell. Recordo que, per trobar-lo, vaig haver de viatjar per les cavitats més remotes del meu ser. Furgava i rebuscava un diàleg silenciós que em donés les respostes adients per a que jo pogués ser alguna cosa més que un mer intèrpret aparent. I va ser un so, un so de fons que provenia de l'exterior qui em va donar la solució: Felip escoltava Wagner, i s'impregnava de creativitat. D'igual manera, quan jo el vaig escoltar, pareixia que el seu tòtem wagnerià despertava les pedres de l'absis de la catedral, i alhora que ho feia, em vaig adonar que allò més senzill, de vegades és lo més complex de trobar: "Silenci, només em cal escoltar" ...i de sobte aparegué allí, palplantat al meu davant, mirant i repassant partitures, invocant les muses, exprimint la seva creativitat.
Mestre Pedrell: interpretar-te ha estat un privilegi, però a la vegada un acte senzill, agradable i natural. M'he sentit com si estigués compartint un saboròs cafè amb un vell amic que destil·la saber i humanitat  a parts iguals. I aquells silencis, els teus secrets, m'han fet creure't erudit: jo parlant de pagesia feta prosa mentre tu anotes els acords de la transcendència amb els dits...i mentre miro i escolto, "shhht...silenci, silenci..." i ja no hi ha res més a dir, tret d'una última cosa que és principi i també fi: Gràcies Felip


dilluns, 10 de març de 2014

HAMLET

Aquesta nit he trobat “Hamlet” furgant dintre meu. Ha aparegut enmig d’un somni i m’ha mostrat el ventall d’emocions que omplien el seu malaguanyat cor...jo me l’he mirat...la seva cara era un seguici de sedassos i fins vels que mudava a tothora la seva expressió. Els seus gests canviaven i les seves faccions es transformaven a cada parpelleig. Juraria que es posava les cares d’aquells i aquelles que durant segles i escenaris han viscut o interpretat qualsevol personatge o fragment de la seva història. Vestia negre rigorós, el gipó del dol solemne, de semblant seré i alhora misteriós, i subjectava dues calaveres: Una estic segur que era la d’en Iorick, el fantasiós bufó reial... “ho sé, perquè l’he tinguda entre les mans”…però, i l’altra? Qui era? Què podia significar?...el temps no existeix quan parlo de somnis, però com d’alguna forma ho he de mesurar, diria que m’he passat milers de sols i llunes mirant aquell crani cadavèric. M’inquietava i alhora m’atreia. I quan més proper m’hi sentia, ho he discernit clarament: Aquell era el meu crani; una testa feta esvoranc, taciturna i sense cervell...el que abans eren pluges d’idees i oceans de relats infinits i agrests, ara ja no és res; només una enorme vacuïtat infinita que s’obre pas a través de l’erma panoràmica del buit més punyent. “La Reina dels cucs és treballadora, i s’ha donat pressa ha deixar àrid de carn el meu crani abans expressiu, rosat i vivaç...” i aleshores comprenc el missatge d’aquell príncep del més enllà: ...cos o esquelet...encarcarat o mal•leable...ser o no ser...però a mig camí d’aquests dilemes existencials, em trobo un ampli espai on naixen emocions humanes. I quan s’alliberen i mostren el seu magnànim ventall d’elements, es guanyen tot respecte i nodreixen el món mitjançant l’art i la paraula, amb l’eco dels sentiments. I llavors els dilemes existencials perden força en detriment de l’instant. Hamlet somriu, no diu res, però la seva mirada m’ho ha dit tot: “ara em veus humà; i sóc i seré humà mentre em recordeu; sóc laberints d’emocions contrariades, que de vegades es troben i s’abracen, i d’altres es retorcen corrompudes i viuen aspres enmig del dolor…així sóc…un humà com tothom”…I llavors és quan desperto. I les primeres cares que em venen en ment, són les d’aquells i aquelles que ja m’estimo com si fossin meus; els/les que hem portat el mite a escena de la millor manera que em sabut fer: mudats amb les nostres gales humanes, plenes d’imperfeccions i manies; amb respecte i humilitat, amb el caliu de l’energia i la llicència de l’art...però sobretot, amb el deler i la solemnitat de la que disposem i ens fa mereixedors el simple fet del ser.

Coneixem l’instant, i l’hem sabut fer més gran...no hi ha existencialismes perquè tot ho plena la gratitud del moment; som una família que s’enforteix i crea nous lligams, que es reinventa i descobreix vertaderes persones humanes, febles i alhora grandioses, autèntiques amistats.

Gràcies Hamlet...gràcies per ser...per estar i existir...però per damunt de tot: gràcies per fer-me sentir.

Dolç príncep, bona nit.

SHAKESPEARE


...dormir...i potser somniar...


PANDORA


“PANDORA”, el mite que vaig reinventar per concebre una peça teatral, ha mudat les seves despulles escèniques per transformar-se amb un nou relat. Així és com naix aquesta història d’horror que abraça demoníacs misteris, que recorre els laberints de la ment i juga amb la mecànica del cor. Un relat gestat als clarobscurs de l'ànima humana i que s'estén arreu del món a través dels foscos ramatges del bosc frondós.

 Espero algun dia poder compartir la totalitat d'aquest relat, però com encara en treno algun que altre mot, tan sols en compartiré un petit tros: l’eco de la seva veu, la de Pandora, la noia que un bon dia va anar buscar el mite i va trobar la seva mort...

“El cau de l’inframón ha obert una esquerda. Una esquerda per on s’allibera l’eterna tenebra; la vil infàmia es fa pas mitjançant les sobiranes de les ombres. Elles són les feres embadocadores, les grotesques carronyaires que beuen del riu més metzinós; elles són les mateixes que ansiegen vestir la seva diabòlica essència amb l’embolcall de la meva pell, amb la muda de la meva carn, amb el batec del meu propi cor...Sento tan proper el seu l’alè sibil·lí...escolto corns que bramen gresca, sento la totalitat de l’infern que celebra aquesta gesta. Els espectres de l’abisme i els vuit monstres de l’avern volen conquerir la terra nostrada; i ho volen fer a través d’allò que va ser meu i que una daga enverinada va esguerrar amb traïdoria i mal encert... jo ja no sóc dona ni tinc edat, però tinc el do de la ingravidesa i conservaré perpètua la transcendència i l’espiritualitat...avui, lluna de sang, és la nit escollida pel mal, el fosc bàratre vol personar-se al meu llom; les vuit reines malfactores volen ser el fluid glòbul que nodreix les meves venes, volen ser també el macabre pensament que sotmetrà la franquesa original a la repulsiva voluntat del joc grotesc...però fins que això no passi, fins que encara albergui alguna opció, lluitaré per a que les meves despulles puguin aconseguir pau i glòria; i llavors la meva ànima trobarà el repòs a terra promesa, a l’Edén on jau la mare, al paradís que m’hauré guanyat....tot en aquesta vida, torna i es magnifica, i tot allò que resta ocult, qualsevol dia es destaparà...a l’instant menys desitjat...”

Siskera Teratre amb la marató de TV3

16 de desembre de 2012:

El meu cos és un terratrèmol. És tanta i tan gran l’energia que recorre les meves venes, que a ratets, he de mirar al terra per confirmar que no estic volant o que no esticsomniant.

Avui ha sigut el millor aniversari que recordo. Un aniversari que he compartit amb tothom. Un aniversari de teatre, de solidaritat, de somriures i d’emoció....és tan bonic viure!...Qui m’hauria dit a mi, entre sessió i sessió de quimioteràpia, que quasi 20 anys després, aquella experiència seria detonant per construir i donar vida al millor projecte que he fet mai!

Avui també ha sigut un dia de regals; i tots ells/es tenen nom i cognoms. Podria enumerar-los un a un, a tots i totes, però són tantes les coses que els vull dir i les emocions que hauria d’expressar, que estic convençut que no cabrien ni en tot l’ample de banda del ciberespai!

I si busco la paraula adient, per resumir, per ser concís i no fer-me llarg, sempre aflora el do de la gràcia; per lo tant: gràcies! Gràcies teniu tots i totes, i les gràcies també jo us les dono; perquè ho mereixeu! A la gran família del grup Siskera Teatre; per confiar una vegada més i portar a la realitat un altre petit tros del meu món de somnis. Ho vaig dir un dia i ho diré i ho repetiré ara i sempre: Sou el meu grandiós tresor! ELS MILLORS ALQUIMISTES! els humils mags que transmuten estats,que confien cegament amb el somni i que el muden d’art, emoció i realitat!..m’agrada tant tenir-vos al costat...

VIVIU EL DETALL!...i SIGUEU SEMPRE AIXÍ DE SENZILLS, AIXÍ DE GENIALS!

SALUT a TOTHOM!

dimarts, 23 d’octubre de 2012

El vigilant d'horitzons: Els passatges perduts


Repic de tambors
em criden a l'èxode

sorprès em disposo
a forjar segles i eons,
d'històries mai mortes,
de relats i records

vibren els Ports,
percussió del meu pols;
els ecos m'avisen,
trontolla el subsòl

sóc heroi immemorial,
un colós d'argila i fang;
estic al sol i a la talaia,
sóc guardià del cim més alt...

Vigilant taciturn,
Dona d'aigua d'ulls muts,
eternament furs,
perpètuament junts

és hora de mostrar
la faç i la fal·lera;
els horitzons i les moles
n'estan convençuts:
terra, aire, aigua i foc,
honrosos poetes,
gloriosos tots dos...

lliures i atàvics,
amants i jocunds,
som vells nou nascuts,
que trenen poemes,
que són déus viscuts

llampurnes de lletres, 
veus de l'indult,
pronuncieu-vos clar i cru:
som somnis fets vida,
sóc jo el fruit fecund,
el sopluig llegendari,
la llum dels passatges perduts...




PD: El 28 d'octubre ens trobarem...El massís espera!
Per més informació (facebook): Activitats PN dels Ports


diumenge, 26 d’agost de 2012

El Somni d'una nit de Setembre

El teatre, com l'escriptura, ha estat una màgica troballa; una impressionant gesta que m'ha permés realitzar viatges prodigiosos, plens d'intensos detalls que m'han aportat enormes dosis d'energia, d'afecte, d'amistats, però sobretot, de vida i creativitat. Entre acte i acte, a dalt de l'escenari o a través del túnel del temps, he sentit la vibració de l'art com estremia la meva pell. I m'he sentit tan content, tan afortunat, que he après a gaudir del teatre i a donar vida a l'escenari amb els meus moviments. El teatre és un vast univers. Un vast univers que mereix un gran parlament; i aquest gran parlament lluirà a través d'una nova finestra, una nova pàgina de "el vigilant d'horitzons" que naixerà en breu. Però abans això no passa, com hi ha un somni que s'apropa perquè la realitat l'ha volgut mudar, vull explicar-vos el procés, la història, la idea, el fet i el resultat, de com dues de les meves grans passions, el traç de la lletra i el gest actoral, s'han unit en una sola cosa: en el regal que m'heu donat....gràcies a tots/es!




En altres temps, quan vivia d’utopies i d’anhels passatgers, em vaig deixar arrossegar per la posta en escena dels meus somnis i per la seva descarada pretensió. No hi havia res que els aturés. El món oníric era l’escenari per on tots i cadascun d’ells interpretaven a la perfecció el seu paper, i jo n’era l’únic observador. I tot i estar sòl em sentia exultant de goig enmig d’una platea buida i mancada d’espectadors. Em creia afortunat de poder gaudir d’aquest do en solitud, perquè d’una manera u altra, creia fermament que els meus somnis m’havien donat un passi preferent a un món on no tothom pot estar-hi present. Allí assaboria l’estat de jubileu que m’era impossible de trobar a través de la rutina que aixafaven els meus peus. Però un dia qualsevol, després d’haver admirat una nova representació, el Dramaturg va baixar de l’escenari. Vestia una muda forjada per milers de personatges diferents, els mateixos que em ballaven per la ment. Es va asseure al meu costat i em va mirar fixament, i immers en el silenci que parla i ensenya sense haver dir res, va desprendre’s de la muda de personatges que lluïa i els va alliberar a la força dels vents. Tots i cadascun d’ells es perdien entre escletxes i es fonien més enllà dels esvorancs del temps. Durant un instant, aquell món perfecte que havia modelat em va parèixer massa gran. Veure com s’allunyaven els personatges era una mena de presagi estrany, un possible final...o potser que fos el primer símptoma d’un adéu: el de la innocència que s’allunya, el de la benvinguda a una edat adulta que poca sorpresa augura. Vaig sentir esgarrifança. Si realment l’edat adulta era tan agosarada com per voler-me fer emancipar dels meus somnis, això volia dir que em tocaria a lluitar, a defensar les meves veritats oníriques davant de qualsevol esfera que les volgués apaivagar. Jo no seria una presa fàcil al parany de la rutina, i fins i tot modelaria la fantasia amb el vertigen que provoca el fet de fer-me gran. Seria un lluitador enmig de dualismes; les llums i les ombres del planeta esdevindrien el camp de batalla, un escenari d’esperança...el món sencer seria l’excusa perfecta per rastrejar la faula, per empaitar els personatges, per retrobar la cura. Però abans que arribés a creure’m del tot que les meves il•lusions s’havien fos, el Dramaturg que va fer fóra els personatges del meu món em va xiuxiuejar les paraules promeses, la dita que llavors necessitava aflorar: “busca un exèrcit d’alquimistes...busca’l arreu; ells vestiran els personatges que ara s’escolen, ells en seran l’instrument”... Com moltes altres vegades m’ha passat, primer no vaig entendre el significat. Les paraules promeses no es mesclaven amb la claredat; però si alguna cosa he après en el decurs de l’existència, és que si em deixo portar pel batec de la vida i presto atenció al silenci latent, les respostes apareixen soles, i em donen saviesa, i em fan ser de nou l’intrèpid artífex, l’etern aprenent. I quan em vaig deixar solt sense reflexionar ni pensar absolutament en res, un dia qualsevol ells i elles van aparèixer davant meu. Hi havia un exèrcit, trenta cinc guerrers: donzelles armades, mags i sortillers... els alquimistes havien vingut a vestir les mudes dels personatges perduts. Ells i elles els havien trobat, pul•lulant ingràvids pels camps d’Aldover. Estaven disposats a lluir els personatges, a forjar una esquerda que uniria la fantasia i l’autenticitat! Tots els meus anhels d’utopies passades quedaven relegats a la forma més primària, i no ho vaig dubtar i els hi vaig confiar tot el meu arsenal....sabia que en mans dels alquimistes els somnis estarien allunyats de tot mal. El procés de creació va ser intens, vital i gratificant, però no va ser fins el dia de l’estrena que no em vaig adonar del complet significat de les paraules promeses. L’exèrcit d’alquimistes va desplegar tot el seu encant. I com autèntics mags que provenien d’una esfera sobrenatural, vestien els personatges amb el seu millor art i vestien també de somnis la realitat. Vaig veure que les seves interpretacions regalaven somriures i feien canviar les cares d’aquells qui els observaven, i llavors vaig entendre el perquè de tot plegat: només els alquimistes són capaços transmutar estats, de tornar preuat allò més mer i desafortunat, de transformar la crítica i l’engany amb l’essència de la riota o mudar la rutina mitjançant la màgia de l’art. Ells i elles ho han fet possible...el seu objectiu, el nostre, el de tots, no és altre que regalar somriures, banyar l’aridesa amb alegries i balls, omplir els espais buits amb energies sensacionals. Sigueu espectadors i lliureu-vos a l’instant. L’energia vibrarà, el vostre cos la rebrà. I si aconseguim allunyar-vos de les rutines, del parany del pou fosc, de les penes o dels dols, encara que només sigui durant un segon, els alquimistes i jo estarem satisfets perquè haurem aconseguit el nostre Tot. Aquesta és la nostra singladura, la gesta per la qual mereix la pena seguir endavant. Mentre hi hagi espectadors que avivin la flama, nosaltres us regalarem moments millors; ens engrandirem amb més croades, forjarem més il•lusions...aquest és el sentiment que ens guia i que ens uneix a tots!......i potser ja paro de trenar paraules, no calen tants de mots...és millor que passem a l’acció:

Benvinguts al teatre! Benvinguts al nostre món!


PD: "El Somni d'una nit de Setembre" s'estrena el proper 31 d'agost al Casal Municipal d'Aldover. Per més informació busqueu-nos a facebook.com

dijous, 3 de novembre de 2011

Un riu de lletres

El riu, quan es fa fosc, baixa la guàrdia; el riu, quan es fosc, vol descansar. El seu treball és una lluita constant, una guerra del dia a dia amb un objectiu molt clar: Ell sempre ha regalat sense xistar, però arribat aquest punt, l'Ebre vol que el deixin en pau, necessita el seu espai, el colós vol reposar. I només, quan la nit arriba, ell se sent tranquil, perquè no escolta els crits de l'abús, perquè no el pertorben les turbines del desgast ni la doctrina barata de qui el vol fer delinquir per quatre rals. El riu és un ens salvatge, pur i indomable...o almenys així era temps enllà! els grans sabotejadors hem estat i som la carronya que boicoteja la seva dolçor. L'excusa no motiva, el mal ha germinat, però entre tots li podem donar cura, només ens cal voluntat. Esperarem l'ideal que esclata, l'empenta conjunta d'una grata solució...per a Ell, per a nosaltres, per a tots.
Vull recuperar la seva olor, una olor que no em faci evocar un apocalipsi de misèria, ni un plany a la desil·lusió!
Vull veure l'Ebre com un gran tità, que per moltes vegades que s'hi enfrontin, mai deixarà de guanyar!!
Vull ser-ne testimoni; vull que puguem ser-ho tots!!
I ara que és fosc, ara que dorm, i ara que venen temps confusos i revolts, aprofito la calma de la instantània que us regalo per amollar-vos un vell conegut: "Un riu de lletres"...., un relat per a Ell, un conte per a tots.
Aquest és el seu clam, i jo sóc l'eina que li dóna forma; per això, com conec de la seva vergonya, prefereixo soltar el relat enmig la fosca..per a res voldria que la meva veu ferís la seva cara més generosa.

Salut a tots/es,

Valer



PD:  "Un riu de lletres" el trobareu a l'apartat Tadicionàrius dedicat a contes i poemaris. I abans no se m'oblidi, tornar a donar les gràcies a l'instantani amic, caçador d'imatges del Port, de l'horta i el riu...gràcies amic Jordi Martí!

dimecres, 28 de setembre de 2011

el vigilant d'horitzons: "la font del bosc negre"

Diuen els que "saben" que una obra no està completa si no se'n coneixen tots els detalls. Bé, no sé si ho diuen, però jo ho sento així...I és per aquest motiu que vull compartir un text inèdit que no va formar part del recull final de "el vigilant d'horitzons". Aquesta "cara B" del vigilant està ambientat a un paratge dels Ports conegut com "la font del bosc negre". Si no vaig incloure aquest relat (i d'altres) alhora de lliurar la totalitat de la novel·la, va ser perquè vaig creure que els passatges nocturns de l'obra (tret del de Covacambra), frenaven el ritme constant de l'aventura, i sobretot, enterbolien l'objectiu principal de l'obra, la cerca en sí mateixa, la fita de l'heroi, la meva conclusió.
Per sort, com avui en dia disposo d'un blog i tinc l'oportunitat de compartir els "fòra de línia" amb tot el món, no vull deixar-ho escapar; i la veritat és que em sento orgullós de lliurar els passatges inèdits d'aquest oníric viatger; perquè en conformen la seva essència, perquè són part del seu periple i perquè també són la meva excusa per rememorar al meu amic talaier.
Espero gaudiu de la lectura de la font del bosc negre, del viatge del vigilant d'horitzons, i com no, del sempre espectacular massís dels Ports...

Salut a tots/es!

Valer

PD: Aquest relat el podeu trobar a l'apartat Tradicionàrius dedicat a "el vigilant d'horitzons"

dilluns, 5 de setembre de 2011

L'instant

L'instant és la forma d'expressió més autèntica que tinc. Transformar emocions en relats és el meu petit tresor, un instant de glòria, un brogit de passió.
Recordo èpoques d'instants infinits. Llavors no escrivia, l'instant creatiu s'expandia i aglutinava mots i idees que volaven salvatges pels perpetus paratges de l'enginy...però moltes vegades els mots i les idees es perdien a través dels vasts territoris del mai finit panorama de l'oblit. I va ser també un instant quan vaig començar a desar instantànies emocionals als sempre imponents fulls en blanc. I d'aquesta manera l'instant perdura i es fa gran, inamovible però real...i l'oblit queda aparcat.
Per aquest motiu, crec necessari redescobrir l'instant. Avui no amollo cap corretja, ja que aquest relat ja fa temps que va sortir del calaix. Però per si hi ha algú que no el coneix, us lliuro "instant d'estiu", per a gaudir del moment, per omplir-vos l'instant!...amb el viatge, amb el relat.




PD: Podreu descobrir "instant d'estiu" dintre de l'apartat contes i poemaris. I com parlem d'instants d'estiu, us lliuro també una petita mostra en forma d'imatge d'instant com el que ens ocupa...gaudiu de la imatge, gaudiu de l'instant!

dijous, 25 d’agost de 2011

Petjades, pòrtics i poemaris

Com si fossin les petjades d'un petit alat que corre per la sorra del litoral, així llisca l'alfabet que mostra els passatges onírics que exposo en aquest ciber espai. Fa un temps em vaig proposar alliberar les corretges que mantenien retinguts els relats, i com si s'ho haguessin estudiat, tots i cadascun d'ells han sabut trobar el seu espai. Poc a poc aniré deixant més petjades al blog, abans no vingui l'aire i les escombri del tot...sóc un mer teixit en mans de la ingravitació, però lluny de sentir-me poc convincent, deixo la petjada del meu alfabet, igual que ho faria un alat volador a sobre l'arena del temps. I si l'aire ve i ho escombra tot, no patim, sempre ens queda el record...i com de vegades una imatges és molt més receptiva que els mots, us adjunto aquesta idea pixelada i us lliuro un nou poema amb regust de Port...espero, que sigui del vostre grat!

Salut a tots/es!

dimarts, 9 d’agost de 2011

Novetat

Fa poc he fet una magnífica troballa. Feia temps que esperava el moment adient, el dia precís i l'hora indicada. I resulta que finalment no vaig haver d'esperar gens, i va ser la mateixa troballa qui va venir a mi....els senyals són el punt de partida, i el seu aroma el devenir del que serà. Aquí en tinc una mostra, una imatge, la meva energia, l'instant detallat, el senyal anhelat:  


Avui, dia de lletra i de repàs, he afetgit una pàgina més a l'apartat Tradicionàrius d'aquest blog. Es tracta de l'espai que dedicaré a "el vigilant d'horitzons". Si voleu donar-hi un tomb, només cal que cliqueu als links de la barra de la dreta i paladejareu un altre món...poc més em queda per dir-te, amic i resident fantasiós; espero que aviat ens trobem en persona...si més no, abans de la propera publicació...

dilluns, 18 de juliol de 2011

Renaixement...i llegendes



El Renaixement s'apropa i els habitants de la insigne ciutat de Tortosa esperen amb ànsia l'arribada d'un important foraster. "la visita de Massimiliano Monteminori", així es diu l'obra de la commedia de l'arte...serà un gratificant viatge al passat, on tots els que hi participem, hi dipositarem il·lusió, humor i tot el saber fer del que disposem ....i si després d'aquest viatge al passat, encara us quedeu en ganes de rememorar més històries d'antany, premeu el link "tradicionàrius", que es troba a la barra horitzontal, i redescobrireu l'origen d'una mítica llegenda. Salut i fins la propera!

diumenge, 5 de juny de 2011

Presentació

Avui és el primer dia d’aquest blog. I la meva intenció per aquest espai no és altra que compartir tots els relats que tinc desats....M’ha costat, però ara m’adono que no hi fan res al calaix. Sé que volen volar; per això els soltaré aquí, per a que naveguin lliures pel ciberespai.
Acabo d'amollar la primera corretja, "l'últim elogi" s'allibera al món.Veure'l com s'allunya no em provoca tristor; crec que mereix i vol ser mostrat..feia massa temps que el tenia amagat. 


ÚLTIM ELOGI  

Camino descalç enmig d'aquest trànsit entre la vida i la mort. Dimensions d'un no res que visito i exploro quan trenco amb les meves defeccions d'un dia a dia massa ple de rutines i mancats de la màgia que captiva la meva ànima. És ara quan divergeixo d'aquest món,  i és ara quan enmig d'aquesta hipnosi, la veu del meu gurú  es torna a cada cop de pèndul més llunyana, alhora que m'endinso  en un profund estat hipnagògic on la simbiosi de somnis i realitats s'alteren i es confonen entre sí, i dona un sentit oníric a la meva realitat i allibera els meus somnis als capricis de lo tangible. 
La veu del terapeuta s'allunya cada volta més, més enllà  dels meus sentits, em desarrela d'aquell divà i tan aviat m’estira cap al terra com m’atreu cap a l 'Univers...i és ara, en aquests moments, en aquests instants d'ingravidesa, quan lleugerament trasbalsat, descobreixo el No Res....
Repasso aquest lloc irisat mancat de temps i espai, i n’observo llurs essències d’antigues vides que vaguen i es mortifiquen entorn els ecos de les seves pròpies misèries, les mateixes que els mantenen reus; És un espai infinit d’ànimes arrencades, d’udols de sofriment, vides copejades degut a sacrificis conscients, processons d’esperits inquiets, morts vivents inconscients, tot a des temps, això és el No Res.
Jo, l'explorador de dimensions, veig el seu patiment amb imatges de retrocés; veig els records de vides passades, moments que els mantenen engarjolats en una espiral d'amor corromput per l'autodestrucció del mateix.

Aquí és on conec en Jofre, flotant en un núvol liqüós, abstret de la realitat que l'envolta, immòbil, repetint fixat una vegada i una altra l'elogi final que rememora la seva estimada Berta.
Tràgica pèrdua d'errors comesos en vida què ara han portat Jofre a un lloc de trànsit on els turmentats s'aglutinen i s’arrosseguen neguitosos, adduïts per l’enyorança, la por i la desesperació vers la pèrdua dels seus sers estimats. Suïcidis en vida que provoquen l'existència d'aquesta llar de condemnats......
Xuclat cap a les profunditats d'un mar blau de bellesa i calma immemorial, en Jofre el comparava amb el color dels ulls de la Berta i amb la seva serenor, i quan l’observava, creia que la veia a ella com el cridava des de les profunditats, i li xiuxiuejava amb la brisa a cau d'orella que l'estimaria per sempre encara que milions de dimensions els separés.
Jofre i Berta, Berta i Jofre separats per un destí de malson que l'empenyia a Ell a buscar la seva estimada més enllà de tota raó, ja què creia, que seria capaç fins i tot d'immergir-se i traspassar les barreres de corall i profunditats marines només per trobar-la.....I així ho va fer.
Jo, des de la meva posició d'explorador, m'assec davant ell i la seva visió liqüosa i l’escolto com diu:

-" .....Flagell de tortura per passes equivocades m'enfonsen en un profund abaltiment on Berta reapareix en el meu cor com una explosió d'aiguaneix.
Forassenyat i esmaperdut t'acompanyo, em flagel·lo i rememoro els instants abans que fossis cendres i  crido :

Cavernes irisades per paumes de colors i torxes ataronjades per un foc fictici incandescent, i  rere ells, Berta resta sense visió, ni tacte, ni consciència ni raó. Tot és foscor, remors, cridòries i brillantors que s'aproximen cap a ella mentre dansen de forma  irreverent. Segrestada del seu lloc per poders destructius de submissió. Secta de tàrtars d'inframón que usurpen Berta cap al seu avenc de corrupció. Lligada i empresonada per monstres sibil·lins enmig d'un marc Dantesc, cau endormiscada en la seva gàbia d'horrors mentre espera, aterrida, l'abdicació forçada de la seva vida a mans del monstre químic de metall .

Berta!
Pura innocència  descurançada
per les goles de la nit,
ara sent el caliu d'una bocanada
que la va omplint de neguit

Berta!
Allargades figures de nuesa
Omplen el buit d'obscuritat,
i tu, abatuda de feblesa,
somnies en màgia d'eternitat

Berta!
Puresa d'ànima empresonada,
Alenades calentes d'un ocàs infernal,
en altars de pedra tallada
per l 'urpa d'una bèstia gutural

Berta!!
Fràgil pareix el teu cos de nuesa
en antres d'assassines realitats,
metzina que et devora amb cruesa
i que porta l'estigma dels pecats

Berta!!
Paranoies enverinades per una urpa de metall,
ocàs de vida de sospirs entretallats
maledicció de vici que t'engoleix cap al fall
i t'arrossega pel món dels torturats

Paüres cridòries enmig d'un llòbrec escenari capten la meva atenció en aquella obscura forança, i jo, pres d'un pànic irreal, invoco la vehemència perquè aflori la puixança dintre meu ..........
-"Berta!!"- clamo torbat entre aquestes parets d'avern dramàtic........
"Berta...."- Angoixa desesperant què m'aclofa en els inferns i arrossega la meva llangor entre el  balç  de la follia, ..............Berta!! ..........

Xeringues pel terra amb residus líquids de mort adornen la teva tomba quan et trobo estesa i arraulida al bellmig d'aquella caverna d'"oci"  pòstuma d'éssers esbojarrats.
......."Berta!!"....."Berta"...."Berta".....
Et toco des de la forària d'aquest mar i et veig al llunyedar, i desequilibrat,  et vinc a buscar nedant mar endins fins que el balm on descansa la teva essència m'engoleixi al teu costat!! "  

 I aquest és el discurs que en Jofre no para de repetir; vagant i rememorant l'instant abans del seu suïcidi per tal de trobar Berta, la seva estimada. Perdut en un cosmos d’inconsciència, iterant una vegada rere una altra l'últim elogi a Berta, morta a conseqüència de l'infern de la droga que la va consumir en vida, però disposada, tardanament, a lluitar contra xeringues i culleres de bulls per tal d'estimar en Jofre amb tots els seus sentits ben vius perpètuament.

Nit eterna per en Jofre, Camps elisis per a Berta; i jo, l'explorador de dimensions, crido Berta al més enllà perquè vingui a aquest No Res de torturats a expiar en Jofre, el seu estimat, d'aquesta eterna penalitat que el manté embadocat, inconscient i martiritzat.
 -"BERTA........BERTA......BERTA......."- mussita el meu cor a través de dimensions d'energies evanescents, i la meva crida li arriba fins a la cima del seu món, on lliure, somriu i balla plena de forces entre els paratges del seu paradís immortal.
Ella sent la meva crida, i alertada, es gira reverenda vers la remor del meu avís. Berta s'aproxima enmig d'un sospir de passió, el qual sento com em recorre l'ànima i esvalota els meus sentits. En un primer moment, tinc enveja d’en Jofre quan entenc la magnitud d'aquell sentiment que, durant uns instants, enarta el meu ser. De seguida, ella apareix davant meu i m'hipnotitza dintre l'estat hipnòtic deixant-me embruixat, amb el seu somriure de fada Immaculada, amb el seu tarannà de deessa multidimensional.

Agemolit en el record d’un plaer fugaç que ella m’ha regalat, contemplo l’escena que tinc al meu davant, i mut, assaboreixo l’encanteri d’uns instants perdurables per sempre més en la meva psique:

“La seva silueta es torna també liqüosa i els seus cabells vermells de crepuscle estiuenc comencen a flotar enmig d’una dansa de sensualitat que Berta acompanya amb un quasi imperceptible moviment d’aproximació cap al seu amant, vers el seu estimat Jofre.
En tenir-lo al seu davant, la Berta el mira amb aquells ulls blaus color mar de mirada fugaç i serena, què en Jofre tantes vegades havia buscat al llunyedar de l’horitzó. Ara, però, la intensitat d’aquella mirada és majestuosa i torbadora, ja què es confon i es magnifica dintre aquella aura liqüosa que emmarca ambdós amants.
Amb el capmoix, resta callada sense moure’s durant uns instants, i escolta atenta l’elogi final d’en Jofre. Berta vol trobar la manera d’alliberar-lo d’aquella eterna espiral de suplici que tant avall l’havia engolit en vida, i que el va arrossegar cap a una pena eterna des d’aquell dia que s’endinsà pèlag endins i es capbussà directe al seu propi suïcidi; abraçat per la mort en unes profunditats marines mancades de Berta i d’oxigen.

Una llàgrima rellisca per la galta de la Berta, vessada en nom de l’amor, el dolor i la fatalitat que els va acompanyar en vida. De sobte, aquell marc líquid que els reté units, capta l’essència d’aquell plor, el converteix en antídot alliberador per en Jofre i el desarrela d’aquell caos.
En Jofre obre els ulls, i de seguida capta la blava lluentor que emana la mirada de la seva companya; Aleshores s’apropen i es toquen l’un a l’altre en una perfecta sincronia de moviments i de carícies que confonen ambdós cossos amb un, i enteranyinats per una efervescència de desfici passional que els uneix com a eterns enamorats, ell escolta la brisa a cau d’orella i el mussitar del mar a través de l’alè de Berta mentre li xiuxiueja que l’estima. I els seus llavis es troben; anhel de proporcions magnànimes que els fusiona, els uneix en un tòtem colossal, i els empeny cap a móns edènics transformats amb una perfecta dualitat; i llavors abandonen aquest No res de torturats i el releguen a l’oblit i el buit per al que fou creat......

Jo, l’explorador de dimensions, testimoni privilegiat d’un sentiment que molts creuen irreal, m’extasio al rememorar aquella sessió d’hipnosi que em va traslladar a un lloc fronterer ubicat entre aquest món i el de més enllà. I quan el recordo, no hi ha temps, no hi ha espai. Per això no em canso d’escriure aquest últim elogi amb regust meravellat; tribut joiós per Berta i Jofre, eterns enamorats....